És lliure l’ésser humà?

Per pura casualitat vaig poder transcriure el següent diàleg entre una formiga i una cigala:

Formiga. La veritat és que sempre m’he preguntat com et podies passar la vida cantant.

Cigala. No és cantant, exactament. Estic rememorant els moments més feliços de la meva vida. El que no entenc és per què i qui et manté a tu en suspens, treballant tota l’estona.

F. És cert que surto molt d’hora al matí, quan els quatre o cinc exploradors que van sortir a l’alba tornen al formiguer. Si algun no ho fa, vol dir que hi ha perill i retardem l’hora d’anar a buscar menjar per a la resta.

C. És veritat que no torneu a casa fins a haver trobat menjar per a les altres?

F. Sí, és cert. Mai ens qüestionem si és correcte el que fem. Hem sobreviscut sense canviar mai d’opinió durant quaranta milions d’anys. La veritat és que a les altres espècies els semblem molt disciplinades.

C. Us sembleu moltíssim als humans. No canvieu mai d’opinió, encara que us matin; ni de partit. Esteu convençudes que seria una indignitat deixar de ser qui sou.

F. Ja ho sé. Vosaltres sou com molts primitives: podeu canviar d’opinió com si tal cosa. En el nostre formiguer, tot està molt més reglamentat. No tant com els humans, perquè nosaltres només ens organitzem a nivell local; sense que hagi guàrdies urbans ni de seguretat, el formiguer les hi arregla per a sobreviure com un col·lectiu més intel·ligent que nosaltres preses individualment.

C. Ara que ho dius, és cert que el sistema organitzatiu dels homínids és el més espantós que he vist mai. Pobra gent!

F. Al caminar gairebé sempre arran de terra, no arribem a poder seguir la vida quotidiana dels humans: ens poden trepitjar i no solem veure més enllà de les seves botes.

C. Nosaltres els veiem des de dalt; no se’ns escapa gairebé gens i, quan hi ha un obstacle per a veure’ls, canviem de branca. Des que neixen fins que moren estan al servei del que ells anomenen “Estat-nació”. Quan arriben a la majoria d’edat -molt abans que s’hagi desenvolupat totalment la neoescorça cerebral, que els permet planificar pel seu compte-, comencen a pagar impostos i ho segueixen fent després de morts, mitjançant un impost que anomenen “de successions” i que haurien d’anomenar “de la mort”.

F. La veritat és que transcorren milions d’anys sense que diguin ni piu. Ho aguanten tot. Els queden ja molt poques llibertats. Per descomptat, el seu Estat-nació està blindat enfront del ciutadà, al que fan la vida impossible. M’han dit que l’Estat té els seus propis tribunals de justícia i advocats de l’Estat pagats, com el seu nom indica, pel propi Estat. El ciutadà està desemparat.

C. Suposo que heu reflexionat moltes vegades com han atemptat contra un dret que per a vosaltres és fonamental: em refereixo a la llibertat de circulació. Vosaltres les formigues no podríeu, literalment, viure sense recórrer quilòmetres tots els dies i aparcar on us doni la gana. Us heu fixat com els han suprimit la llibertat de circulació als humans?

F. Jo flipo quan ho veig. De tant en tant els obliguen a disminuir la seva velocitat. Si es paren a la meitat del carrer -encara que sigui per a recollir a un malalt-, ve un senyor amb una gorra que els posa una multa; la multa s’incrementa si als pocs dies no han anat a pagar. Per descomptat, els nostres formiguers no haurien pogut durar quaranta milions d’anys amb la meitat dels entrebancs amb que limiten els humans la seva llibertat de circulació.

_______________________________________

Autor: Eduard Punset

Publicat a: Blog de Eduard Punset

Sortida de tardor del Grup de Muntanya

A l’espera de poder disposar de blog propi desde el de l’associació us volem propossar que participeu a triar el destí de la porpera sortida.

Aquesta està prevista pel diumenge 15 de novembre, properament us informarem d’hora i forma de sortida.

Podeu participar a triar la excursió a fer votant en l’enquesta que hi ha al lateral del blog de l’A.C. La mar de garbí

Les propostes són:

1. Itinerari entre Tavertet i Sau:

La proposta seria fer un dels Itineraris que neixen a les valls que donen cap al Pantà de Sau:

Descripció itinerari

Dist.
(km)

Desn.
(m)

D1. Casa Sobiranes – Creu de Sobiranes – Castell de Sorerols – St. Miquel de Sorerols – Coves de la Bora Fosca – Solella de la Bora Fosca – Serra d’en Coll – Balmes de les Baconeres – Solella de la Cavorca – Dolmen de Can Tafura – Casa Sobiranes

7,1

304

D2. St. Bartomeu Sesgorgues – El Vilar Sesgorgues – Salt del Tornall – Cingle – Barra de Ferro – Torrent de les Gorgues – Sentfores – St. Bartomeu Sesgorgues

4.7

295

D3. St. Bartomeu Sesgorgues – l’Arau – Pla del Vinyal – Villaret de Dalt – Sentfores – St. Bartomeu Sesgorgues

4

71

D4. El Monner – Sentfores – Riba esquerra del Torrent de les Gorgues – Lleixa de Can Feliu – El Llobet – Serrat de Collformic – Solella de Sant Vicenç – Torrent del Villaret – El Monner

7.2

205

D5. El Monner – Sentfores – Torrent de les Gorgues – Barra de Ferro – Salt del Còdol – Lleixa de Can Feliu – El Monner

4.5

210

2.Pujar al Matagalls

Comarca: Vallès Oriental

Població: El Bruc

Zona: Montseny

Durada: 1:30 h. l’anada

Desnivell: 400 metres

Dificultat: Fàcil

Descripció

Ruta que va des de Collformic fins al cim del Matagalls per la seva vesant Oest. La ruta transcorre pel Parc Natural del Montseny i és a l’abast de tothom, tan per petits com per grans.

També es pot fer des del Coll de Sant Marçal, la distancia  desnivell es similar.

3. Excursió al Puigsacalm per Bracons

Situació: Joanetes, Garrotxa
Alçada final: 1.515 mts
Distància: 3 quilòmetres
Desnivell: 395 mts
Durada: 1:45′
Edat recomanada: + 4 anys
Punt de sortida: Corba abans de la Collada de Bracons. Entre el Km. 21 i dalt del Coll.
Com arribar-hi: És la carretera que va de Torelló i Sant Pere de Torelló a Olot (quan estigui acabat el túnel de Bracons, aquest no s’haurà d’agafar).

Itinerari

Excursió ideal per la família. Els mes petits es poden aturar als prats que hi ha just a sobre la font Tornadisa (2 Km i 100 metres de desnivell) des de la collada de Bracons i els que vulguin poden arribar-se al Puigsacalm amb unes vistes molt maques (200 metres mes desnivell). Fins a la font de la Tornadissa, la caminada discorre per un bosc molt agradable i desprès ja apareixen ‘prats’. Curiós l’accés al camí des de la carretera (els petits ho trobaran divertit).

“L’infant obeeix a qui li comunica respecte”

El filòsof i sociòleg José Antonio Marina va presentar ahir a Barcelona el seu últim llibre, ‘La recuperación de la autoritad’ (Ed. Versátil). Un tema que li ocupa i li preocupa per la falta de respecte que detecta a l’interior de les famílies, les aules i els centres de treball. Analitza el nefast món permissiu que hem muntat per als nostres fills i adverteix la necessitat de reformular la llibertat que va provocar que les llars es desbordin. Oferix una ajuda: http://www.universidaddepadres.es/. A la portada, una nena es tapa les oïdes i tanca els ulls.
Què és el que no volen escoltar ni veure?
Ni ordres ni indicacions. Els nens d’avui repeteixen molt el ‘no’, per això és tan comú el de “és que no em sents?”, que vol dir “és que no m’escoltes!”.
La cultura de la permissivitat és invisible?
Com una serralada enfonsada: només hem vist crestes. Si jo li pregunto si té alguna cosa que veure l’augment del consum opulent amb el de nens hiperactius, vostè em dirà que no. Però sí.
La crisi d’autoritat no ha estat casual.
En absolut. Reclamem la recuperació d’autoritat però no sabem quina. Quina autoritat?
Doncs la responsable, no la patriarcal ni la qual va néixer amb la Il·lustració i la fallida d’elements (“és així perquè ho dic jo”).
A quin tipus de persona obeeix millor l’infant?
Aquella en la qual reconeix no el poder sinó l’autoritat, aquella que veu que emana excel·lència, que potser no vol manar sinó que, simplement, comunica respecte.
Caldrà deixar de pressionar als mestres.
És clar. Han arribat al seu límit d’aclaparament, igual que els pares. Cal preparar-los per a la capacitat de resposta: el mercat de la droga el tenen aquí igual, aquí davant. Eduquem la seva manera de reacció davant d’ella! Vaig tenir una reunió interesantísima amb pares de múltiples cultures: tots volien el mateix per als seus fills!
I tots caminaven tant desorientats?
Ho tenen més clar les societats que encara estan en fase autoritària, però, desgraciadament, perquè allí no tens opció. Són molt resultons educativament: aïllen les incògnites com ningú.
El pediatre francès Aldo Naouri defensa que nostres fills “no ens ho van a recriminar. Ens donaran les gràcies”.
En això té raó. També diu: “Si vols que el teu fill sigui demòcrata, educa’l de manera feixista. Si vols que el teu fill sigui feixista, educa’l democràticament”. Aquí es va passar una mica…
Això equival a dir que la frustració ens fa més feliços.
Per a ser més feliços han d’aprendre el principi de realitat: vas a veure alguns dels teus desitjos frustrats i sabràs que conviure amb això és condició de la vida humana. En cas contrari, el jove davant la frustració escollirà un dels dos camins: la frustració m’enfonsa i per tant em deprimeixo o la frustració m’irrita i per tant agredeixo.
Desmenteixi un mite.
Que els homes naixem lliures. Això és totalment fals. Tampoc es neix amb voluntat! Naixem depenents i en tot cas ens costa alliberar-nos de moltes coses: les nostres pors, passions, ignoràncies, mandres… l’infant ha d'”aprendre” a ser lliure.
Les seves frases són provocadores: “Cal eliminar la psicoanàlisi de les escoles”.
I “quan el seu fill compleixi 13 anys deixi de preocupar-se per les seves notes, preocupi’s per les dels seus amics”. Segons sigui aquest nucli d’amics, així s’encaminarà el seu fill.
Marina, catedràtic i doctor honoris causa, confessa que el van educar “molt rar”: col·legi gratuït, fèrria disciplina, afecte i incentius. Cita a Arendt i manté que és millor manar i obeir per convicció (seducció) que per coacció (tirania). I que aquesta màxima serveix per a infants i adults.
_____________________________
Entrevista de Núria Escur a J. A. Marina
Publicada el 7 de maig de 2009 a La Vanguardia

el nostre perquè de ser

Llegeixo la publicació de l’MLP “Moviment Laic i Progressista: la revolució sense passamuntanyes”. Un capítol sencer parlant dels ateneus. L’MLP el formen, entre altres, ESPLAC i Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya, essent la segona entitat “filla” de la primera. Al llibre es planteja la fundació d’un casal de joves com a fruit de l’envelliment dels adolescents d’un esplai, i la d’un ateneu com la maduresa dels joves del casal.

La refundació de La Mar de Garbí pot constatar part d’aquesta teoria, saltant-nos la fundació d’un casal de joves i incorporant socis que no provinguin de la secció infanti i juvenil. Però, La Mar de Garbí és un ateneu?

A l’entendre dels actuals membres de la junta i promotors de la refundació, el nexe d’unió entre els socis, les activitats i les seccions és l’ideari. Pretenem tirar endavant una associació intergeneracional i diversa en oferta d’activitats. Així que potser sí que podríem arribar a assumir que de grans volem ser un ateneu.
Però per arribar a aquesta fita cal resoldre el dia a dia. La secció d’esplai camina sola i la de muntanya es va espavilant. Amb unes seccions consolidades i una base social compromesa podrem anar assumint petits projectes que facin de La Mar de Garbí no només un paraigües de seccions sinó una entitat amb caràcter propi.
No falta gaire per l’estiu, al qual volem arribar amb la primera escola d’estiu amb unes jornades de debat. Experiència que ens agradaria repetir en futurs estius i que creiem que pot ser la llavor per fer créixer el nostre ateneu.
______________________________________
Jordi Fernàndez i Fàbregas
soci de La Mar de Garbí

No a l’ecologisme

Quin és l’origen de l’ecologisme?
En el sentit modern, l’ecologisme comença a l’Alemanya nazi. La primera llei de defensa de la natura la promulga Hitler el 26 de juny del 1935: la Reichnaturschutzgsetz. Comença així: “El govern alemany del Reich considera el seu deure garantir als nostres compatriotes, fins als més pobres, la seva part de la bellesa natural alemanya”. Els nazis arribaven a l’extrem que, si una carretera havia de passar sobre un arbre centenari, la desviaven. Em sona molt proper a la Catalunya actual…
Hi ha casos anteriors?
Els primers ecologistes van ser els nobles francesos del segle XVIII, de l’Ancien Régime, preocupats per la desaparició dels seus boscos, cosa que els impedia caçar. Això té el seu paral·lelisme amb els ecologistes actuals.
Quin és el model social que proposa l’ecologisme?
Vol ser un sistema d’interpretació del món, que imposa un contramodel social que pretén regular les relacions entre economia, política, societat, cultura i biologia. Per exemple: no consumeixis, no malbaratis res del medi ambient, no contaminis…
Hi ha un ecologista, John Zerzan, amb el qual es veu que l’ecologisme conseqüent ens retornaria al Pal·leolític…
La idea de l’ecologisme és recular fins abans de les societats industrials i recuperar una mítica edat d’or que, per cert, no ha existit mai. Tenen una mentalitat pal·leolítica… O entre paleolítica i neolítica.
Com es fa la transició entre el comunisme, que vol defensar obrers pobres, i l’ecologisme, adreçat a classes mitjanes i altes?
El fil conductor per transitar d’una cosa a l’altra és donar la culpa de tot al capitalisme. Abans oprimia els obrers. Ara es carrega el planeta.
___________________________________________
Fragment de l’entrevista de Francesc Puigpelat a Miquel Porta
Publicat al diari Avui el dia 28/03/2009

la llibertat a l’espai públic

La llibertat interior és una conseqüència derivada d’una situació històrica en la qual moltes persones no tenien accés a l’autèntica llibertat, la que ja s’havia viscut en temps de la polis grega. Aquesta consistia en la llibertat de fer i de dir, la llibertat de moure’s, d’eixir de casa, d’estar en el món i trobar-s’hi amb altres humans per a dialogar i intercanviar punts de vista, i per portar a terme projectes amb ells. Arendt diu amb tota claretat que ser lliure i viure en la polis és el mateix, i pren com a model d’espai polític l’àgora o la plaça pública de la democràcia atenesa.
L’espai públic atenès es troba al marge de la violència perquè les guerres tenen lloc contra els altres, els que són fora de les muralles de la ciutat. Dins hi ha un món d’iguals on regeix la isonomia (la igualtat de drets) i la isegoria (la llibertat de parlar, igual per a tots): tots aquells considerats com a ciutadans són iguals perquè tenen dret a exposar el seu punt de vista sobre assumptes públics. La plaça pública és com un escenari on s’exhibeixen, gràcies a la praula, les diferents opinions dels ciutadans. Per gaudir d’aquesta llibertat, tan sols s’ha d’aconseguir alliberar-se de les necessitats, no haver d’ocupar-se de tasques de supervivència, disposar de temps per a l’oci i així, al costat d’altres que també puguen gaudir-ho igualment, dedicar-se a imaginar, elaborar i realitzar plans i accions que introduesquen novetats al món.

Es tracta d’una igualtat de desiguals, ja que la característica bàsica de la humanitat és la diversitat, la pluralitat. Aquesta és una de les afirmacions més constants d’Arendt: la pluralitat és la llei de la terra. No tan sols hi ha diversitat de races, religions, classes socials, sexe, història, sinó que entre els humans que comparteixen algunes d’aquestes diferències, o totes fins i tot, la pluralitat és enorme. Cadascú de nosaltres, quan naix, ocupa un lloc en el món totalment diferent al dels altres, encarna una novetat absoluta, sense que ni abans ni després puga repetir-se. A la pregunta: “I tu, qui ets?” cadascú pot respondre amb un relat únic. Aquesta novetat, implícita en el naixement de cada ésser humà, ja prova en si mateixa que aquest ésser pot introduir en el món quelcom de diferent.

La igualtat dels desiguals utilitza el diàleg i no la força per a persuadir, per a convèncer. Però prendre la paraula, proposar una accio per a canviar algun aspecte de la societat, emetre un judici sobre alguna iniciativa exigeix valentia. Aquesta és la gran virtut de la política: el valor d’exposar-se en l’escenari públic, a la vista de tots els altres. S’hi corren riscos que no existeixen a l’interior de les cases, a l’interior dels caps: el risc de no ser comprès, de no ser secundat, d’equivocar-se, i tot això pot afectar, fins i tot, la seguretat personal. Tanmateix, la política, una vida d’aventura que s’exposa valentament, és la bona vida: i si no, quina explicació podem donar a la decisió de Sòcrates de preferir morir en Atenes abans que fugir de la presó i exiliars-e com li proposaven els amics? Sòcrates no va voler viure com un pària, desterrat de la seua ciutat, en una terra en la qual li mancaria la paraula lliure. Assegurar d’aquesta manera la seua supervivència no li va semblar desitjable, després d’haver viscut amb entusasme la llibertat i la política.
_______________________________________

Maite Larrauri
Del llibre “La llibertat segons Hanna Arendt

el laïcisme com a actitud vital

L’arrel del laïcisme es troba en la màxima evangèlica “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, entesa com un mandat que imposa l’obligació de separar la religió de l’Estat, o, encara millor, l’àmbit de la fe del de la llei positiva. És a dir, el contrari del que proclamen el fonamentalisme islàmic i els altres fonamentalismes. D’aquí ve que l’essència de la laïcitat es trobi en l’afirmació de l’autonomia recíproca de la fe i de la llei, i la seva realització consisteixi en l’emergència d’una societat secularitzada. És aquesta arrel evangèlica de la laïcitat la que fa dir a Fernando Savater que “els cristians van inventar el laïcisme”.


D’aquesta laïcitat, que és el fonament eticopolític de la vida civil, són igualment enemigues –diu
Claudio Magris— la intolerància clerical i la laica, que –segons el moment històric i el context social– se salten sectàriament les normes i imposen dogmàticament els seus valors: per a uns es tracta de la veritat revelada i de la moral obligatòria per a tots, per als altres del progrés i de l’adequació als temps, igualment obligatoris per a tots. La intolerància clerical té una història de segles, està lluny d’haver-se acabat i ha estat i continua sent denunciada i objecte d’escarni. La intolerància i l’envaniment laïcista són més recents, però en diferents ocasions han demostrat ser igualment agressius, al marginar els catòlics en un gueto reservat als ciutadans de segona. Per conseqüent, no únicament el clericalisme intolerant i que es fica on no el demanen és contrari a la laïcitat; també ho és la cultura de caire radical dominant, en la mesura que està caracteritzada per una arrogància carregada de pretensions ideològiques.


Aquesta jactància laïcista –expressió de
Norberto Bobbio— és tot el contrari de la laïcitat entesa com a baluard de la tolerància i del diàleg. La laïcitat no és un principi filosòfic, sinó una actitud vital o, si es vol, un hàbit mental, que té tendència a distingir entre allò que és demostrable racionalment i allò que només pot ser objecte d’una fe tan respectable com intransferible. Però no nega mai el valor del que és sagrat.

________________________________

Juan José López Burniol