Monthly Archives: Novembre 2009

És lliure l’ésser humà?

Per pura casualitat vaig poder transcriure el següent diàleg entre una formiga i una cigala:

Formiga. La veritat és que sempre m’he preguntat com et podies passar la vida cantant.

Cigala. No és cantant, exactament. Estic rememorant els moments més feliços de la meva vida. El que no entenc és per què i qui et manté a tu en suspens, treballant tota l’estona.

F. És cert que surto molt d’hora al matí, quan els quatre o cinc exploradors que van sortir a l’alba tornen al formiguer. Si algun no ho fa, vol dir que hi ha perill i retardem l’hora d’anar a buscar menjar per a la resta.

C. És veritat que no torneu a casa fins a haver trobat menjar per a les altres?

F. Sí, és cert. Mai ens qüestionem si és correcte el que fem. Hem sobreviscut sense canviar mai d’opinió durant quaranta milions d’anys. La veritat és que a les altres espècies els semblem molt disciplinades.

C. Us sembleu moltíssim als humans. No canvieu mai d’opinió, encara que us matin; ni de partit. Esteu convençudes que seria una indignitat deixar de ser qui sou.

F. Ja ho sé. Vosaltres sou com molts primitives: podeu canviar d’opinió com si tal cosa. En el nostre formiguer, tot està molt més reglamentat. No tant com els humans, perquè nosaltres només ens organitzem a nivell local; sense que hagi guàrdies urbans ni de seguretat, el formiguer les hi arregla per a sobreviure com un col·lectiu més intel·ligent que nosaltres preses individualment.

C. Ara que ho dius, és cert que el sistema organitzatiu dels homínids és el més espantós que he vist mai. Pobra gent!

F. Al caminar gairebé sempre arran de terra, no arribem a poder seguir la vida quotidiana dels humans: ens poden trepitjar i no solem veure més enllà de les seves botes.

C. Nosaltres els veiem des de dalt; no se’ns escapa gairebé gens i, quan hi ha un obstacle per a veure’ls, canviem de branca. Des que neixen fins que moren estan al servei del que ells anomenen “Estat-nació”. Quan arriben a la majoria d’edat -molt abans que s’hagi desenvolupat totalment la neoescorça cerebral, que els permet planificar pel seu compte-, comencen a pagar impostos i ho segueixen fent després de morts, mitjançant un impost que anomenen “de successions” i que haurien d’anomenar “de la mort”.

F. La veritat és que transcorren milions d’anys sense que diguin ni piu. Ho aguanten tot. Els queden ja molt poques llibertats. Per descomptat, el seu Estat-nació està blindat enfront del ciutadà, al que fan la vida impossible. M’han dit que l’Estat té els seus propis tribunals de justícia i advocats de l’Estat pagats, com el seu nom indica, pel propi Estat. El ciutadà està desemparat.

C. Suposo que heu reflexionat moltes vegades com han atemptat contra un dret que per a vosaltres és fonamental: em refereixo a la llibertat de circulació. Vosaltres les formigues no podríeu, literalment, viure sense recórrer quilòmetres tots els dies i aparcar on us doni la gana. Us heu fixat com els han suprimit la llibertat de circulació als humans?

F. Jo flipo quan ho veig. De tant en tant els obliguen a disminuir la seva velocitat. Si es paren a la meitat del carrer -encara que sigui per a recollir a un malalt-, ve un senyor amb una gorra que els posa una multa; la multa s’incrementa si als pocs dies no han anat a pagar. Per descomptat, els nostres formiguers no haurien pogut durar quaranta milions d’anys amb la meitat dels entrebancs amb que limiten els humans la seva llibertat de circulació.

_______________________________________

Autor: Eduard Punset

Publicat a: Blog de Eduard Punset

Anuncis